"Hi som tots, sí... però fixa't bé com et miro, com em mires"

En aquell moment no vaig parar a pensar-ho. Els dies, les nits que havien passat amb totes aquelles cançons sonant incansables. L'agulla marcava 140 i ni tan sols teníem pressa. Les rodes giraven a una velocitat inversament proporcional al temps, que passava dilatat a les 19h de la tarda. Així va passar, en resum, el camí de Barcelona a Figueres.

Sóc fan declarada del festival Acústica de Figueres i aquest any la cita, merescuda després de trobar-me sempre amb el cartell d'entrades exhaurides, era al Claustre Ramon Muntaner amb Manel. El lloc? Ja ho vaig dir en una altra ocasió, és de conte. El grup? Més que a l'alçada de les espectatives, provocades per la inherent por a que mai poguessin superar la feina tan rodona dels discos.

Homes de poques paraules, cert. Excepte per la increible i inesgotable capacitat d'en Guillem (veu, guitarra, ukelele) de pronunciar cada cop més paraules per minut. Fins i tot, a l'hora de despedirse semblava que el tamany de l'escenari era massa gros.

Desde la primera fila i absolutament fascinada amb l'Arnau (bateria, percussió) a la cançó Boomerang, encara vaig poder alucinar amb el punt de tendresa i barbaritat just de la veu d'en Roger (guitarra) a Ai, Dolors. Les cuixes vermelles de picar a ritme de Benvolgut no van impedir la bogeria que esdevé amb els primers compassos de La Gent Normal.

Ja en els últims aplaudiments de la nit, i encara amb en Martí (baix) rondant per l'escenari, vaig fer-me amb el setlist de l'Arnau, un full dèbil per la humitat de la nit però amb la fermesa i consistència del grup que hi ha al darrere. Les firmes que vaig aconseguir eren d'homes modestos, callats, tímids, educats, als quals no podia fer altra cosa que agrai'ls-hi el tracte a aquelles hores de la nit i marxar depressa, tal i com havia arribat.